Presentació
Bon dia, bona tarda. Benvingut Alfredo Eidelsztein al grup d’APOLa Internacional a Barcelona. I farem una presentació breu.
El doctor Alfredo Eidelsztein, psicoanalista, llicenciat i doctor a la Universitat de Buenos Aires, docent per més de trenta anys.
Fundador i director de la societat psicoanalítica d’Apertura amb disolució el 2018. I, fundador i president de la societat psicoanalítica Apertura para Otro Lacan, APOLa.
Autor de diversos llibres traduïts a l’anglès, italià i portuguès. “Modelos, Esquemas y Grafos en la obra de J. Lacan”, que se ha reeditat. “El grafo del deseo”. “Estructuras Clínicas a partir de Lacan. Volumen I y II”. “La Topología en la Clínica Psicoanalítica”. “Otro Lacan”. “El origen del sujeto en Psicoanálisis”. I en col•laboració amb altres, l’article i text de “La pulsión respiratoria en Psicoanálisis”.
En aquest espai, el qual és un espai de discussió, de debat que hem organizat a Barcelona, tenim la particularitat, el privilegi de discutir. I avui poder establir un treball amb l’Alfredo Eidelsztein a partir dels nostres PIC que cada membre hem començat segons els plantejaments del PIC d’APOLa Internacional que estan traduïts al francès, anglès, portuguès, italià i català. Els quals ens permetran després desplegar diferents punts d’un programa sobre el PIC a partir de les nostres pròpies preguntes.

Karla Fuenzalida: En un vídeo que és un extracte d’una presentació de Federico Ludueña sobre el 8M a la sociedad psicoanalítica Apertura, el 2018, hi ha una intervenció teva, on fas una crítica al feminisme (o a un feminisme?). Avises (com ho va fer Lacan respecte del maig francès) que podria tractar-se de “desenganyades que s’enganyen”. I planteges que caldria introduir una categoría – com ara la de geni de la llengua-.
Més enllà de puntualitzar que de la mateixa manera que no hi ha “la psicoanàlisi” tampoc no hi ha “el feminisme”, em semblaria interessant reprendre el teu argument, ja que ens podria permetre revisar algunes qüestions d’(anti)ontología en psicoanàlisi i alhora contribuir al debat a l’interior mateix dels feminismes.
En aquest context planteges que en criticar el “patriarcat”, el feminisme confondria una certa manera histórica i occidental de manifestar-se l’ordre simbòlic amb l’ordre simbòlic mateix.
Tal i com ho treballes en el teu llibre “Otro Lacan” entenc que Lacan insisteix molt en no donar a l’ordre simbòlic un estatut ontològic. Tanmateix, em sembla que hi ha moments en que les nocions d’Ordre simbòlic, Llenguatge o Estructura empenyen a l’ésser (especialment quan es diu una cosa així com “l’Ordre simbòlic mateix” com si fos en sí, sense Altre).
A Peut-être à Vincennes Lacan planteja que la Psicoanàlisi ha aportat a la lingüística lalangue, i diu: “(…) que no existeixen llengües que no siguin sota el modus de vides particulars, això és la lalangue (…)” I en el Seminari 20 assenyala el següent: “Si vaig dir que el llenguatge és allò com la qual cosa l’inconscient està estructurat, és de ben segur perquè el llenguatge, en primer lloc, no existeix. El llenguatge és allò que es procura saber respecte de la funció de lallengua.”(Paidós 167)”
Em pregunto si, allò que anomenes “una certa manera històrica de manifestar-se l’ordre simbòlic” es podria pensar aquí com alguna cosa de l’ordre d’això que Lacan en diu lallengua i què té a veure amb “la manera de vides particulars”? o bé podria tenir a veure amb alguna cosa de l’ordre del discurs que també dóna la idea d’alguna cosa “particular” i per tant d’un ordre en el que sí que es podria incidir -fent algun tipus de càlcul- a la manera com es faria en una anàlisi potser?
Amb aquests elements en joc, com podem pensar el Llenguatge, l’Estructura o l’Ordre simbòlic mateix d’una altra manera que com una categoria de l’Universal? Ja que allí ja hauríem tornat a l’ontologia. Quin altre tipus de relació és possible establir entre aquestes categories que no ens obligui a la clàssica oposició binaria entre allò particular i allò Universal? Podria ser que l’anàlisi d’aquestes qüestions ens ajudi a resoldre el problema de la disjunció lògica que molt sovint es planteja entre estructura i història? Atès que sembla que aquesta disjunció només permet moure’ns entre el nihilisme de l’estructura i diverses formes d’ideologies llibertàries que finalment tampoc són sense un Déu.
Alfredo Eidelsztein: El primer sobre el que vull avançar és que considerant-me jo – per exemple, és una manera de plantejar-ho – un intelectual que está absolutament a favor de la recuperació de drets equitatius de tots els grups postergats, per exemple, les dones -no necessàriament minoritaris, perquè les dones són majoria en la població mundial-. Aquest és un cas de postergació de majories, les dones són com el 51% de la població mundial -o afrodescendentes o bé un altre grup-. Com a intel•lectual, estant a favor d’aquesta recuperació de drets equitatius, el millor és criticar-los. O sigui que la funció del intel•lectual és criticar a aquells als qual sosté, defensa, proposa. La desgràcia d’aquests moviments és quan els intel•lectuals que participen d’ells es dediquen a defensar-los i llavors els problemes creixen, creixen, creixen fins que es converteixen en la desgràcia d’aquests moviments. És el que va passar per exemple amb els comunistes i Stalin, que en comptes de procedir a la sistemàtica crítica que mereixia J. Stalin, es van dedicar moltíssims, potser la majoria, a defensar-lo. Perquè si critiques la Unió Soviètica llavors defenses a EEUU, i llavors s’armen els dos diables i un ha d’escollir. La meva impressió és que aquesta és una falsa, una mala posició del intel•lectual. Amb la qual cosa, òbviament, jo em dedico a criticar no als maxistes o patriarcals, sino al feminisme que és un moviment que cal cuidar. En aquest sentit, allò que proposava, que no está clarament explicitat a la teva pregunta, és el problema de fins on pot un grup direccionar tota la societat? Un grup conscient, conscientizat, ideològicament desenvolupat, “illuminati”, sants, el que sigui com un grup, un petit grup habitualment. A la modernitat també, els moviments socials, polítics, religiosos habitualment estan dirigits per petits grups. Com poden dirigir a la sociedad cap allà on ells volen i proposen? No dic que no puguin incidir, un pot incidir, tots incidim i els grups políticament poderosos -per exemple- incideixen molt. Això no vol dir que duguin el vaixell al port que es proposen, un cas típic és la Unió Soviética, va ser la revolució més exitosa – després del cristianisme-, la més exitosa en la transformació de la societat. Mitja Europa i més estaven sent dirigides per partits comunistes. El partit comunista estava destinat a la dissolució de les classes socials, no només a recuperació de la plusvàlua per part del proletariat, sino que l’estat del comunisme era sense classes socials, i finalment, va acabar produint una nova classe social que va ser la burocràcia soviètica. Un resultat paradoxal. O el moviment originat per Jesús d’expulsar els mercaders de la porta del temple, i un mateix llegeix sobre els tresors del vaticà i diu “bé, aquí s’ha produït una desviació evident en el movimient!”. I l’altra qüestió importantíssima és el moviment que tendeix a l’entorn del feminisme al domini de la llengua, a transformar la llengua en un llenguatge -per exemple – inclusiu. L’altre dia, vaig escoltar una conferència on s’exposava sobre “la cuerpa”, “la cuerpa” de la dona que té “la ovaria”. Bé, allò que jo proposo com a intel•lectual és que si et poses com a Amo de la llengua, pots incidir òbviament sobre la llengua, però, on et du això? Això és sobre el que jo avisava. Per exemple també el moviment del maig francès, on pràcticament tots els intel•lectuals comunistes, maoistes, trotskistes que van dirigir el moviment van acabar sent funcionaris de govern o assessors d’empresa. El maig francès va ser importantíssim però cap a on va ancorar el vaixell? I, respecte de la teva pregunta sobre si proposant simbòlic, imaginari i real; ordre simbòlic, llenguatge, estructura, no s’estava proposant un universal i, llavors, un discurs ontològic o ontologizant. Agafaré aquesta part de la pregunta. Proposo pensar així: primer distingir una mica els termes, en un sistema mínim, podríem dir “el inconscient estructurat com un llenguatge”. Llenguatge, el llenguatge, els llenguatges, no sé si hauria de dir “les llenguatges”, no sé on acabarà, ja ho veurem. Però ara per ara jo parlo en llenguatge no inclusiu i dic, el llenguatge és un concepte abstracte, no hi ha res que sigui “el llenguatge” com no hi ha res que sigui “la matemàtica”, és un concepte abstracte però no respon a res, excepte dins d’una disciplina científica com la lingüística, per a pensar certes qüestions. Després, sí que existeixen llengües: l’español, el català, l’euskera, no sé com es pronuncia euskera, si porta accent o no, un accent en la seva pronunciació, jo només ho he llegit, no he sentit parlar euskera. I aquests són llenguatges. La llengua sería el concepte abstracte que respondria per a pensar les llengües. Perdó, l’inconscient estructurat com un llenguatge. El llenguatge és el concepte abstracte, després existeixen les llengües: l’español, el català, l’euskera. Ara bé, les llengües poden ser estudiades des de diferents perspectives. Poden ser estudiades per la neurobiología, poden ser estudiades per la lingüística i també poden ser estudiades per exemple per la psicoanàlisi. Si són estudiades les llengües per la psicoanàlisi, les seves formes d’existència només, és lalangue, una cosa així com la llengua tot junt: lalangue. Això és en existències particulars que no corresponen a individus, sino que corresponen a una certa localització d’individus i històries des de la perspectiva de lalangue. En psicoanàlisis seria un cas: en el cas A, mare volia dir això, pare volia dir allò, família volia dir allò altre, dona volia dir això. En un cas! En aquest cas la llengua té una existència de lalangue, però no per això podem negar que existeix la lingüística, la lingüística comparada que pot dir que els articles femenins i masculins en español tenen una forma d’existència i en anglès potser és una altra cosa. Això també perfectament es pot dir sobre les llengües. Des de la perspectiva de la psicoanàlisi les llengües no existeixen. A mi cap pacient em parla en español -si jo atenc en español -. Jo intento establir per a aquest cas que va més enllà del pacient i de mi mateix, intento establir lalangue. Després hi ha el discurs que és una altra categoria. Des de la perspectiva del discurs, que és una altra categoria. Des de la perspectiva del discurs allò que es planteja és que només – donat un context establert – es pot establir qui parla i què diu, els psicoanalistes habitualment d’això n’hi diuen “sota transferència”, però és un problema, perquè els psicoanalistes “sota transferència” volen dir que el pacient estima l’analista, és l’amor de transferència. En la lògica del sentit de Lacan en una sessió, allò que és material de la sessió, qui ho diu? qui diu el que es va dir? és allò que surt de la boca del pacient i que es grava en una gravadora? O això requereix d’una interpenetració de l’analista que estableix allò que es diu? I d’altra banda allò que es diu no és el mateix si es diu avui, ja que ahir vam dir alguna cosa que modifica allò que voldrà dir, allò que diem avui i també el que és dir-ho en aquest context. Dir-ho en aquest context no és el mateix que dir-ho fora d’aquest context, Moltes vegades ocorre que s’estableix alguna cosa en sessió que l’analitzant queda molt sorprès amb allò que es va treballar en sessió que va amb la seva família, amb el seu grup, amb qui sigui, explica la sorpresa d’allò que es va dir en sessió i algú del seu entorn li diu “però si jo ja t’ho vaig dir deu vegades, això mateix t’ho vaig dir deu vegades”, bé però en el context de la sessió és el context de discurs. D’això se’n diu anàlisi de discurs. Llavors tenim psicoanàlisi, tenim lingüística i tenim anàlisi de discurs, anàlisi de discurs és allò que en psicoanàlisi jo rescato de Lacan -hi ha molt poc treball fora d’APOLa sobre això – que és la immixtió d’alteritat, qui diu? No només l’analista diu allò que diu l’analitzant, que és qui diu allò que diu el psicoanalista, sinó que també els altres d’autoritat del cas parlen en la sessió; família, parelles, caps, empleats, polítics, són tots nivells que cal distingir. Allò que en psicoanàlisi amb Lacan, només amb Lacan, Derrida també en un punt, Claude Lévi Strauss també, en la tradició psicoanalítica, després de Lacan que jo sàpiga ningú, tret d’APOLa que estem intentant recuperar-lo, treballem efectivament amb estructura. En psicoanàlisi va quedar estructura com aparell psíquic, o sigui es va tornar a Freud, es va retornar a Freud.
Estructura, Karla, primer que jo distingeixo entre universal i ontologia. Universal és per a tot cas: per a tot cas de X Y, per a tot cas de Y X. Això és universal. Tot reduït, disculpin la pobresa amb la que presento termes, si vostès busquen en filosofia “universal” només amb la querella dels universals ja tindran vint llibres, amb allò que va passar amb els universals en el segle de l’edat mitjana “la querella dels universals”. Mentre que amb ontologia, al menys en l’ensenyament de Lacan, el que jo vaig poder llegir, s’estableix l’ésser. Un ésser que és idèntic a si mateix. L’universal serien tots els casos de X, totes les dones, tots els afrodescendents, tots els catalans, tots els jueus, això és universal. Una altra cosa és dir que “tots els bascos són “cabeza dura””, no sé si dieu a España “cabeza dura”, tossuts. Que els bascos són tossuts, això seria ontologitzar. Ara, la llei que digui “a tots els bascos se’ls donarà doble ciudadania” espanyola i del país basc – no sé estic ficant-me en problemes tremends -, això seria un universal però no és ontologia. Només presentant el document s’obté la doble nacionalitat però no diu res, entenen? no diu res. Llavors una cosa és universal al meu entendre i una altra cosa és ontològica. Amb RSI: real, simbòlic, imaginari o RSI sinthome (quatre), o amb estructura o amb ordre simbòlic, estimo jo que s’evita el problema de l’Universal i s’evita el problema de l’ontologia perquè són màquines, són màquines buides, no tenen contingut. És com la teoria de conjunts, ho treballaré amb la teoria de conjunts però més senzill. El conjunt A i el conjunt B: el conjunt A té per elements [1,2,3] i el conjunt B té per elements [a,b,c], si els sumo obtinc el conjunt unió – suma (?) que té sis elements. Si faig la unió de conjunts, obtinc sis elements que són [1,2,3,a,b,c]. Si faig el conjunt unió dels conjunts que tenen per elements [1,2,3] i el conjunt que té per elements [3,4,5], si faig l’unió no en tinc sis, perquè com que 3 està repetit dues vegades, tinc el conjunt unió que és [1,2,3,4,5]. Ara bé, què és el conjunt A? No res, entenen? Són totes les dones, tots els homes, tots els estatunidencs, totes les pedres del terra, tots els elefants verds que tingui set banyes, tots els conjunts buits, tots els números negatius, totes les coses que encara no existeixen. I el conjunt B? També, qualsevol cosa i la unió també, són operatòries formals sobre no res. Aquesta és la genialitat del conjunt, de fet està el conjunt buit que és un conjunt que no té cap element. Qualsevol de vostès diria “això no és un conjunt si no té res” ah no, en aquesta màquina existeix el conjunt buit i és important per a la teoria. És Lacan. Ara bé, si real és la pedra i simbòlic són les paraules que es graven i imaginari són les imatges de televisió que jo puc captar en una foto, llavors sí que ontologitzes. Però per a Lacan allò real no són les pedres, això és en el lacanisme, són màquines amb parts que s’articulen legalment però no són ni universals ni posseeixen ésser en si. Segons Lacan, i jo estic d’acord, és l’únic autor que jo conec que treballa així, en psicoanàlisi crea una cínica molt potent i molt adequada el treballar sobre entitats així, entenen? Per exemple subjecte, qui és? ningú, no és ni l’analizant ni l’analista. Ah, és allò que es diu entre tots dos? ni allò que diu i és determinant l’Estat que diu no, psicoanàlisi per a esquizofrènics no, així que aquest tractament s’interromp. Però si anàvem bé!, s’interromp igual perquè l’Estat no pagarà psicoanálisis per a pacients esquizofrènics, amb la qual cosa l’Estat, entenen que parla dins del tractament? Potser tinguin que pactar entre analizant i analista anomenar-se “pacient” i “psicòleg cognitiu conductual”, l’Estat pagarà i l’anàlisi continua igual però han hagut de canviar els noms. Potser fins i tot hauran de treure el divan del consultori, perquè si hi ha divan en el consultori l’Estat no paga el bono, llavors traiem el divan i continuem, però està participant l’Estat. O pot ser la mare del pacientet, el cap de servei, l’esposa, el cònjuge o el marit. Amb la qual cosa en aquesta forma de treballar, fins i tot analista, qui és l’analista? és una funció buida, potser s’inverteix, comprenen? que l’analizant li interpreta a l’analista, canvien les coses allí, hi va haver un tall i qui va ocupar el lloc de l’analista va ser l’analizant i tot està bé, no hi ha cap problema. Pot ser un acting out delicat però també por ser una interpretació pertinent. Amb la qual cosa el problema que planteges, que és veritablement un problema, la meva impressió és que amb l’ensenyament de Lacan està resolt aquest problema. En el lacanisme no, com que el lacanisme va tenir vocació de ser freudisme, va tornar a substancializar-se, llavors el pare és el que posa els límits, la mare és la que promou la bogeria per la relació incestuosa mare – nen que vol reincorporar, el nien és el que vol tenir relacions sexuals amb la mare i es baralla amb el pare. Aquí sí que tens dos vicis, l’universal perquè tots els homes són iguals – angoixa de castració -, les dones són totes iguals – tenen enveja del penis -, i d’altra banda també s’ontologitza perquè són tots iguals i tenen essència que és idèntica a sí mateixa aquesta essència. Però Lacan no ho planteja així; ni les dones; ni els homes; ni els pares; ni les mares. La teoria de Lacan no promou ni l’universalizació ni l’ontologizació ja que proposa treballar amb una màquina buida. Per a concloure, és dificilíssim treballar amb una màquina buida, ens exigeix als psicoanalistes tenir el cap d’un lingüista i/o d’un matemàtic o d’un músic, són caps molt poc freqüents i molt difícils però bé, si un hom es prepara pot arribar a fer-ho. Bé, fins aquí.

2. Pregunta Eulàlia Bullich
Al Programa de Investigación Científica de APOLa, apartat f, punt 11 de “conceptes articulats”, (de les diferències entre Freud i Lacan), es diu que: “Només es pot establir que hi ha hagut analista, en el procés d’una anàlisi, com a conseqüència de la cura de la neurosi de transferència”.
Per a una investigació sobre saber què s’ha fet en una anàlisi, què seria allò que establiria que hi ha hagut analista en un treball amb psicosi?

A. E.: Avui ja no dic neurosi de transferència, ja no utilitzo aquest concepte freudià, de fet m’he anat entrenant en intèrval i holofrase, és una resta de freudisme, o sigui és una barreja de teoria, no és que freudisme sigui mala paraula. És una teoria, lacanisme. L’ensenyament de Lacan, és una altra teoria, lacanisme, Jacques Alain Miller, Collette Soler és una altra teoria, totes molt bones. Cadascú haurà d’escollir. Totes molt bones perquè no es pot dir que cap sigui dolenta. Com ho faríem per dir aquesta teoria és dolenta o aquesta teoria és dolenta? en el nostre cas no hi ha manera d’establir-ho amb serietat, racional. Primera qüestió.
La segona qüestió és la referida a, i ja enllaçant amb l’anterior pregunta de la Karla, per exemple, Lacan va generar, va proposar un dispositiu que és el dispositiu del pase que implica bandejar de l’escena al psicoanalista i a l’analitzant ja que es dóna testimoni a tercers que alhora el donen a altres o sigui ja les persones… “per a mi és un cas reeixit” diu el que anomenem habitualment pacient, l’analista diu “per a mi és un cas reeixidíssim”. Lacan diu, però caldria estudiar-ho sense les persones, perquè les persones enganyen. Analista amb molta experiència, vell, que es va analitzar jo no sé… les persones enganyen. Llavors va inventar un dispositiu, que va anomenar dispositiu del pase, que no és per a passar de soldat a sergent, de sergent a tinent o de tinent a capità. Va acabar convertint-se en això, en una burocràcia, que és habitualment com acaben aquests moviments quan s’institucionalitzen: però originàriament en Lacan era per veure si hi havia hagut acte analític o sigui si havia operat un analista. Amb la qual cosa, és l’anàlisi d’un cas per instàncies molt allunyades de les persones, que operen sobre un text i diuen, dos o tres anys després, potser persones que no van conèixer ningú, suposadament, si hi havia hagut, vet aquí que hi havia hagut analista, amb la qual cosa, observin que per a Lacan… Observin? Observin que per a Lacan no és observable. La milloria sí perquè perquè bé, això és testimonial, o l’empitjorament, o em sento millor, o em sento pitjor, això sí però, analista? No. Amb la qual cosa és evident que és alguna cosa eminentment abstracta que requereix un tractament dels textos de tal manera que un hom tingui la major distància possible amb les relacions entre les persones.
Hauria de ser el cas N. on l’analista va ser M., l’analitzant va ser L, la història va ser M, allò que es va dir va ser N, allò que es va interpretar va ser NY. Posar en una relació lògica tot això i veure si hi havia hagut un tall tal que els termes es van reacomodar d’una altra manera. Un rellotge mecànic havia passat a ser un rellotge electrònic. Cap peça com a tal serveix, no té cordes. Aquest sí que té corda. Se’n recorden de la corda, Són falses les cordes pràcticament, però bé, aquest sí que té corda, aquest no té corda però sí que té rellotge i aquest també és un rellotge. Però per passar d’això a això s’ha de fer una transformació completa de tots els elements.
Són funcions totalment abstractes, com el pare en l’indoeuropeu, Pater, Ius Pater (Iupiter) Júpiter com a pater en l’indoeuropeu, és una funció abstracta. No té res a veure amb el Papa, amb el papa, amb l’ata, amb el ta, amb el pa, que són persones que són a la família i s’encarreguen de tenir cura del nen i d’alimentar el nen.
Al camp de l’interval, llavors, que nuclearia la histèria, l’obsessió, la perversió, etcètera, etcètera, és possible una psicoanàlisi, és possible l’adveniment de la funció de l’analista i és possible l’acte que no és salut, que no és reacomodar la jouissance, que no és acotar la jouissance. Tot això és Miller, és una altra teoria. Aquest és un tall que revela l’estructura, tota ella s’ha modificat i perquè es modifiqui tota ella, tots els termes han de ser trastocats. És possible. Lacan diu que és possible. Això és possible. S’ha de verificar si s’ha produït. S’arriba només a una conjectura. No són coses de certesa, però es pot conjecturar amb força serietat i consens que sí o que no.
El problema és que en la psicosi que jo prefereixo anomenar camp de l’holofrase, que és més abarcatiu i més comprensiu, és més coherent, no tan fenomenològic com el de Freud, que inclouria la debilitat mental, la psicosomàtica, etcètera, etcètera, Lacan proposa una teoria per a pensar el camp de l’holofrase que és la forclusió del nom del pare. No sé com es diu a Espanya? Es diu forclusió? No diuen preclusió? I la llei a España com es diu forclusió o preclusió? Els dic que d’allò que tracta la forclusió és un terme de Tomás Segovia per traduir el terme del francés de Lacan. O sigui és un neologisme de traductor, una paraula inventada aparentement per Tomás Segovia, em sembla. Igualment en español no existeix. El que sí que existeix és la normativa legal a la que es refereix Lacan i és que una llei, una normativa… hi ha algunes normatives que si no s’apliquen en el seu moment, encara que siguin vàlides, passat un cert temps, no es poden aplicar, preclusió. Concursar en un jurat, universitàriament, no importa, concursar amb un jurat, perdre i després objectar el jurat, això no es pot fer, perquè tots els que perdríem objectaríem el jurat, no hi hauria cap possibilitat de fer cap concurs de res. Per això es designa el jurat, després es designa els interessats, els interessats quan s’inscriuen tenen dret a objectar el jurat abans de concursar. Després si has perdut… no? Si la metáfora paterna no opera des d’un inici, això no té data, eh! No és quan neix el bebè, no és a l’embaràs, part, puerperi, des del començament com l’origen d’una llengua, a la sincronia on, pup! apareix una llengua, l’espanyol, pum! Quan va aparèixer? No es pot dir quan va aparèixer. Opera o no opera el significant del Nom-del-Pare que és el significant de la ley en l’Altre. Quins són aquests termes? Altra vegada, és una màquina abstracta, quin és l’Altre per a aquest cas? Quin és el significant de la llei per a aquest cas? quin és el Nom-del.Pare? Tot això són termes abstractes, no es el papà, no és la la mamà, no és, l’Edip, no és el nen. Per exemple, en el despertar de primavera, el llibre sobre adolescència de Wedekin… bonic de llegir, els el recomano, és una obra de teatre, és bonic de llegir com a llibre… mil nou-cents… deu… quinze. S’ha d’haver fet a Barcelona vint vegades la posada a escena del despertar de la primavera. És una obra que es repeteix molt… és interessant de llegir. Si la llegeixen, Lacan fa una anàlisi del despertar de primavera de Wedekin i diu que el Nom-del-Pare en aquesta obra de teatre és l’encaputxat…, hi ha pare, hi ha mare, hi ha nois, hi ha professor… Com es diu aquesta pel•lícula nord americana… la societat dels poetes morts… L’han vist aquesta pel•lícula? Més o menys és la mateixa trama. Nois, adolescents, romàntic que acaba en suïcidi. El romanticisme així, complet, amb suïcidi inclòs. El romanticisme és molt d’incloure la mort com a destí. I allí, Lacan diu que el Nom-del-Pare és l’emmascarat. És un personatge secundari, que apareix en una pàgina, fa així, pfff! Ningú no sap per a què Wedequín el va posar allí, llegeixin-ho, és un llibret, és bonic per a la tauleta de nit o per als caps de setmana, el despertar de la primavera per a llegir.
Si hi ha forclusió, llavors, Eulàlia, vol dir que si no va operar ja no pot operar. Aquesta és la teoria de Lacan. En termes més… com parlen comunament els psicoanalistes, no hi ha cura de la psicosis, perquè si no va operar no és que es pugui posar a operar. Hi ha suplències, hi ha solucions alternatives francament terapèutiques, que milloren molt la qualitat de vida d’algunes persones, per exemple. No només el pacient, el seu entorn o els pacients. Molts recursos de molt bona qualitat de la psiquiatria, de la psicologia i també de la psicoanàlisi però estrictament parlant, com a deducció de la teoria, no hi hauria acte analític, no hi hauria tall perquè hi hauria una falla estructural o deducció de la teoria, no hi hauria acte analític, no hi hauria tall perquè hi hauria una falla estructural que és incurable que és allò a lo qual Lacan es refereix amb forclusió. En Freud no hi ha res equivalent a una legalitat que si no va operar en el seu moment ja no es pot. Però és una idea interessant de Lacan, fins i tot em sembla interessant per a pensar els casos d’holofrase com en dic jo, fins i tot de psicosi més específicament perquè indicaria que els tractaments en aquests casos tendirien a ser continus.
No vol dir que els pacients no tinguin períodes molt bons i llavors interrompin tot tractament, se’n vagin de la internació o interrompin la psicoteràpia i que estiguin molt bé i que tinguin altres brots o altres recaigudes, tornin als cinc anys, amb aquesta clínica que de vegades es produeix en els casos de psicosi. O que sigui un continu sintomatològicament igual o un deteriorament como n’hi ha en molts casos de psicosis, en les esquizofrènies especialment les hebefrèniques, les primerenques impliquen un deteriorament, vegin: deixen la feina, després deixen els estudis, després deixen el futbol, després ja no veuen els amics, després ja no toca la guitarra, després ja no surt de casa, del llit i després ja no surt de l’habitació. Han vist aquests casos i malgrat això, hi ha possibiltat d’operar terapèuticament amb orientació piscoanalítica però segons la teoria, els límits de la teoria per la seva comprensió dels casos es que, en sentit estricte no hi hauria analista perquè l’analista advindria a partir de l’existència d’haver-hi hagut un tall, i si hi havia hagut un tall, hi havia hagut funció de l’analista. Cosa que no vol dir que un analista amb la teoria psicoanalítica que tingui, la de Freud, la de Winnicot, la de Melany Klein, la de Jaques Alain Miller no pugui aportar en el seu treball amb pacients psicòtics molt bons resultats clínics si aporta de la psicoanàlisi allò que pugui ser útil, però psicoanalista en aquest sentit no, la resposta seria, no.
No és per arrencar-se els cabells, ni tirar-se de cap a les parets, és per reconèixer que tota teoria té els seus límits. Tota teoria té el seu real, el límit que significa cap allò que, l’existència mateixa de de la teoria li produeix un límit a la teoria i, en aquest cas, la forclussió seria un límit precís a la pràctica de la psicoanàlisi. Sí.
Es polèmic, segurament tots els analistes que atenen pacients psicòtics es sentiran potser una mica commocionats, però en la teoria de Lacan, forclusió vol dir això, que en realitat és preclusió.
Pregunta de l’Alejandra Rifé

“L’Operació de la Lletra” és el títol d’aquest PIC, en ell em plantejo seguir diferents camins en relació a les versions de la lletra que trobem en Lacan.
En aquest cas em vaig concentrar en la qüestió de la fórmula de la trimetilamina com a invenció del somiador Freud, “el somni d’algú –diu Lacan en el Seminari 2- que està indagant què són els somnis” .
Ho vaig comentar així: la fórmula de la trimetilamina resulta ser la del “melic del somni”. Sèrie de lletres provinents d’un altre camp que formula la béance, “aquest punt no aprehensible en el fenòmen” . “El punt de sorgiment de la relació del subjecte amb allò simbòlic” .
Lacan ja utilitza en aquest Seminari 2 el terme immixtió, és l’any 1955, alguna cosa que recollirà o recordarà a Baltimore el 1975. L’utilitza precisament per a dir que la paraula clau d’aquest somni és la natura mateixa d’allò simbòlic.
Per cert, en aquests capítols d’aquest seminari ja estan presents els registres que donaran a “la més desenvolupada elaboració que Lacan realitza del forat en psicoanàlisi: el nus borromeu” .
També vaig escriure: Invenció del somni de Freud, el melic del somni deixa de no escriure’s per l’operació d’aquestes lletres momentànies, complint el desig de qui somia?, ¿complint quin desig?
La qüestió, la pregunta, és qui inventa, tenint en compte que és una de les preguntes que m’interessa per a aquest PIC i que Lacan es fa en recollir la qüestió de la immixtió. Se’m fa útil pensar-la amb una fórmula que proposa Alfredo Eidelsztein a “Formalizaciones matematizadas” quan parla de “lógica interhumana”.
Llavors, en seguir el rumb de la pregunta per la natura, el funcionament, de la invenció, seguint el rumb de la lletra i les seves formulacions ¿Com podríem llegir l’adveniment d’aquesta fórmula a la llum d’aquesta lògica interhumana i no per la lògica de l’autor. Qui escriu? De quines lletres es tracta?
És a l’hora de respondre a la pregunta, què mou? que AE diu a “Formalizaciones matematizadas”, “un problema que podem arribar a tenir és que potser se’ns va fer obligatori un mite energètic perquè treballem amb un individu. Potser en una lògica interhumana, ja no sigui tan necessari buscar el suport en un mite energètic” .
En relació a la lògica interhumana m’interessaria poder tractar aquest passatge –sempre en aquestes classes del Seminari 2, dedicades al somni de la trimetilamina- on Lacan diu que aquest somni:
“Este sueño implica el reconocimiento del carácter fundamentalmente acéfalo del sujeto, pasado un determinado límite. Este punto es designado por el AZ de la fórmula de la trimetilamina. Ahí está en ese momento el yo (je) del sujeto. Y no sin humor, ni sin vacilación, pues esto es casi un Witz, les propuse ver en ello la última palabra del sueño. En el punto en que la hidra ha perdido sus cabezas, una voz que ya no es sino la voz de nadie hace surgir la fórmula de la trimetilamina como la última palabra de lo que está en juego, la palabra de todo. Y esta palabra no quiere decir nada a no ser que es una palabra.
Esto, que posee un carácter casi delirante, lo es en efecto. Digamos que lo sería si el sujeto solo, Freud solo, analizando su sueño, intentara encontrar ahí, a la manera en que podría proceder un ocultista, la designación secreta del punto donde efectivamente reside la solución del misterio del sujeto y del mundo. Pero no está en absoluto solo. Cuando nos comunica el secreto de este misterio luciferiano Freud no está solo, enfrentado al sueño. Así como en un análisis el sueño se dirige al analista, Freud, en este sueño, ya se está dirigiendo a nosotros.”
Resposta a la pregunta de l’Alejandra Rifé, trobada gravada, la resposta de l’Alfredo Eidelsztein apareix en el minut 51:58
“L’operació de Lacan de dissoldre el mite energètic va funcionar al revés, en comptes de produir allò que ell volia va multiplicar enormement allò que ell no volia -observació que jo sempre proposo que pensin els comunistes, els marxistes, les feministes, que estiguin avisats que anant pel camí que van, que és el que vostès volen, poden arribar al contrari-… I és el mite modern de la jouissance, una teoria que proposa jouissance, jouissance, jouissance.
A mi em van convidar uns psicoanalistes de Madrid ara fa uns vuit anys i em van dir que estaven buscant una veu diferent perquè no podia ser “tot jouissance, jouissance, jouissance”, amb la qual cosa ara el mite energètic està molt més desenvolupat que mai en psicoanàlisi, o sigui: és la teva jouissance, o és la meva jouissance, molt o poc, el teu és molt mortífer, el meu està més limitat. Cal tenir en compte l’advertència de Gárate i Marinas, autors espanyols del text “Lacan en Español”, per a la traducció del terme jouissance, ells proposen “gozo”, és molt interessant aquesta advertència de traducció. No perdin de vista que a la “jouissance, jouissance, jouissance”, de la psicoanàlisi moderna, milleriana, antimilleriana, de la IPA, tota la psicoanàlisi del món per igual, s’ha intensificat el mite energètic, que tots tenim com un foguet interior que ens mou i si hi ha molt, poc si el pare no ho va endreçar o si en vam néixer amb poquet i el pare el va arruïnar. És la Jouissance, jouissance, jouissance… Però Lacan proposa jouissance de l’Altre, o sigui no només qui inventa, que vol dir qui pensa, sinó que Lacan proposa Qui gaudeix quan hi ha jouissance, ja que la teoria de Lacan és jota minúscula al costat d’A majúscula, no sé perquè Lacan no ho va escriure entre paréntesis, és una desgràcia per a mi, si estigués viu li diria, però… doctor: perquè no va escriure “jota, obro parèntesi, A majúscula, tanco parèntesi”?, perquè no ho va fer així? Enlloc ho explica, per a mi és una complicació teòrica enorme. Ho llegeixo com si hi hagués parèntesi, que és com ell ho llegeix, però no li posa els parèntesis quan ho escriu, abans els posava, els va deixar de posar, no sé perquè. Però és Jouissance de l’Altre, amb la qual cosa en un símptoma, per a un cas, fins i tot és important no qui inventa sinó qui gaudeix, no crec que estigui extremant exemples clínics si refereixo per exemple a un addicte a substàncies que doni testimoni, després d’un bon treball sobre el seu consum addictiu, que en realitat no li agradava, que ho feia perquè X o perquè Y, o perquè el pare i la mare, o els germans o tots els amics, però que mai no li va agradar, ni l’abans ni el durant ni el després del consum de la droga, però que ho va fer, i sí, va viure i va perdre gran part de la seva vida a causa de l’addicció però que mai no va fruir d’ella. És un esforç teòric d’orígen freudià quan els pacients venen i diuen “jo amb el meu símptoma, que pateixo tant, què gaudeixo? què guanyo amb el meu símptoma?” i entren en un bucle que no els du a res, quan en realitat la bona pregunta és, qui gaudeix del teu símptoma? per què et planteges que ets tu? Ja en les relacions sexuals és molt evident, que la jouissance, per dir-ho popular o vulgarment, de cadascú, està tan barrejat amb el de l’altre que casi tota l’activitat sexual respon a aquest problema. Una persona quan la violen sexiualment, gaudeix o no gaudeix, ja que si gaudeix…, és violació? Una persona que practica actes sexuals regulars al seu estil tota la vida, cal suposar que frueix per això? o frueix l’altre? o frueix algú suposat? o es fan les coses com s’haurien de fer… tenir relacions sexuals els dissabtes, no sé si és així però a l’Argentina es diu ”despreś de molts anys de casats, sí, els dissabtes” com si fos anar a jugar a futbol amb els amics el diumenge. No només qui inventa sinó sobretot qui gaudeix, una pregunta radical, molt bona perquè amb la ment un hom està molt complicat però és més fàcil pensar que amb el cos, com gaudirà un altre si és el meu gaudi? si em violen he de suposar que el violador gaudeix i jo pateixo. Jo tenia un pacient que gaudia molt anant al port a sofrir violacions, acabava amb problemes de salut molt importants, molt malmès, a l’hospital… Però hi anava i hi anava i hi anava, potser no gaudia gens, potser l’altre o l’Altre. Abans era, ho has provat? i ara, no ho has provat? Pot ser la cultura en general, com estan plantejades les relacions sexuals.
Newton y Einstein són els més grans, oi? Són intocables, oi? Hi ha una querella, sobre tot Newton-Leibniz, Poincaré també va presentar una teoria de la relativitat anomenada “teoria de la relativitat”. És més correcta la d’Einstein, i per això els científics van optar per la d’ell. Sense topologia no la podria haver fet. No hi hagués hagut condicions de possibilitat per a pensar allò que Einstein va pensar. I segon, no sé si saben com va quedar Einstein després de la publicació de la teoria de la relativitat, no sé si saben com va quedar l’Albert. No sé si coneixen alguna cosa d’aquesta història, va emmalaltir, va haver de fer llit, malament, alguns mesos, en un estat casi catatònic, no sé si saben com queda la persona per ser el receptacle d’alguna cosa que es pensa, que pensa alguna cosa i que es fa el càrrec d’escriure-ho. Va quedar destruït, l’individu. I Newton, boig, en una paranoia. Com a individu allò que implica pensar: No hi ha temps, no hi ha espai, hi ha espai-temps, és alguna cosa totalment diferent, tal que si un hom guanya en temps perd en espai, si un hom guanya en espai perd en temps. És una bogeria total. A Einstein no li van donar mai el premi Nobel perquè no hi havia proves, l’hi van donar per un treball amb l’efecte fotoelèctric, van veure la cèl•lula fotoelèctrica per a encendre la llum, que fa que succeeixi alguna cosa amb la llum del sol que es converteix en electricidad, li van donar el Premi Nobel per això, mai no l’hi van donar per la Teoría de la relativitat, perquè no hi havia proves! De fet la societat sueca del Premi Nobel no dona premi a les matemàtiques perquè no hi ha proves. I són homes, dones, societats que pensen, mirin el retard. Amb la qual cosa, la pregunta, qui pensa… jo vaig publicar un article que potser et sigui d’utilitat, i allí hi ha una llista que vaig confeccionar a partir d’altres llistes que en van confeccionar altres, llarguíssima, ja dec tenir 50 ítems, on els invents més famosos de la història de la ciència moderna tenen 2, 3, 4, 5 autors que no es coneixien entre ells, que van publicar en diferents llengües, en diferents països, en el mateix moment, la mateixa teoria. En vaig dir descobriments simultanis, la qual cosa ens obliga a admetre, amb Lacan, Això pensa, Ça pense i, qui és això? Ningú. De fet, fixint-se que cultures que un hom pot veure avui summament endarrerides en determinat moment van ser allò culminant, allò màxim, en ciència, en música, i cinc-cents o mil anys després és allò més endarrerit que hi ha, no hi ha característiques de poble, de gent, són circumstàncies de immixtió d’alteritat que de sobte fan, puf! una eclosió. En quines disciplines es van destacar els alemanys a finals del XIX i principis del XX? Lògica, matemàtica, filosofia, psicoanàlisi, psicologia, biologia, història, lingüística… un hom diria, no pot ser, hi ha alguna cosa ària, això seria ontologia, rossos, alts, ulls blaus, pensen molt, i cinquanta anys després destrueixen el món pràcticament per complet, tan antisemites que molts jueus alemanys van escapar, si haguessin desenvolupat la bomba atòmica ells i l’haguessin llançat a Londres, jo avui no estaria donant aquestes respostes a vostès ni cap de la meva família. Per què? Per què això pensa.
Per acabar: Lacan diu: en matemàtica la millor manera d’expressar subjecte és rel quadrada de menys 1. Inadmisible en ciències socials i en psicoanàlisi lacanià avui, no només ningú sinó alguna cosa que no pot ser. Rel quadrada és l’operació contrària de potència. Un nombre al quadrat produeix aquest número, i rel quadrada és esbrinar quin és el nombre que s’ha elevat al quadrat, i cap nombre elevat al quadrat pot donar negatiu, perquè nombres negatius i nombres positius elevats al quadrat resulten sempre positius, això és de primer any de secundària. Malgrat la qual cosa, existeixen. En francès seria com el neutre “Il pleut”, plou, impersonal, això és el concepte de subjecte que jo proposo per a la psicoanàlisi. Hem d’usar una noció superadora d’Estructura i Història.
Finalment, autor és aquest individu pobre, que paga amb la seva persona, que paga amb el seu cos, que moltes vegades paga amb la seva salut el ser el portant en determinada circumstància d’allò que es diu.
Einstein va ser la causa de la teoria quàntica, un dels derivats de la relativitat. I després de la teoria de la relativitat generalitzada el 1915, restringida el 1905, deu haver mort el 1950, no ho recordo, es va dedicar 35 anys a rebutjar la física quàntica.
Don Albert – abans es traduïen els noms, no s’han de traduir, això té molt a veure amb la lletra-, es va dedicar a ser el màxim conservador i retrògrad respecte de la seva pròpia teoria, si jo veig la lluna no pot ser que quan no la vegi desaparegui, diu l’Albert i en la física quàntica si no ilumnies l’ens, l’ens no existeix, amb la qual cosa no només va pagar amb un desgast personal absolut produir la teoria de la relativitat tan jove, vint-i-un o vint-i-dos anys, sinó que es va dedicar a ser el conservador que va rebutjar les conseqüències més revolucionàries de la seva pròpia teoria, a mi em sembla que a Freud li va passar el mateix el 1920. Freud produeix un tall absolut amb moltes concepcions el 1900 i el 1920 torna al cos, a la biologia, “la substància viva sempre vol retornar a allò anterior”, amb la qual cosa observeu que l’individu pot estar fins i tot en contra del seu propi descobriment.
1:12:10

4. Pregunta de l’Ana María Flores

PIC Títol provisional: El paradigma del “Sujeto del inconsciente en psicoanálisis”

“En el origen se postula la estructura significante y el OTRO, “anteriores” a todo lo natural, biológico e individual, implicando esto, que lo que antes hubo de biológico ha quedado definitivamente olvidado a partir del Big Bang del lenguaje y del OTRO para todo síntoma, fantasma, deseo, pulsión, gozo, etc.”

Aquesta investigació aborda l’apartat del PIC de Conceptes Articulats: “Respecte de la psicoanàlisi amb nens sostenim que el subjecte en aquesta pràctica no té edat ni li falta desenvolupament. La idea d’un subjecte-nen, contradiu la definició de subjecte que sostenim. Posar en qüestió l’evolucionisme en les psicoanàlisis de nens implica organitzar diferents aportacions de J. Lacan a diferents textos”.
Passo a descriure una breu puntualizació d’una primera part de l’estudi. Partirem d’aquells casos diagnosticats de trastorns del llenguatge amb o sense patologia associada o indeterminada. Els quals no responen a les teories d’adquisició del llenguatge. És a dir, subjectes que presenten particularitats al codi i a la materialitat del significant. Casos que ens plantegen preguntes sobre les nostres intervencions directes i/o en el seu entorn i les possibilitats d’una anàlisi. En conseqüència, es tracta de “establir què, d’allò que succeeix, és conseqüència de la malaltia biològica i què és causat per l’ordre del llenguatge i del discurs”[ ]. I com permetre “sostenir el dubte… no serà ‘a més’ o ‘també’ i fins i tot ‘especialment’ a causa del significant i de l’Altre?” . Des d’aquesta perspectiva, desprendre’ns dels prejudicis que suposa seguir llegint aquests casos des de les teories de l’evolució del llenguatge, dels processos de comprensió i expressió oral els quals responen a l’estudi de la lingüística, psicolingüística o logopèdia.
Com a inici per a situar arguments necessaris he tornat a dues lectures: el Seminari 6 de J. Lacan en dialèctica amb el text del Grafo del deseo de AE 2005.
I per a les preguntes m’aturo en una aportació d’AE pàg. 46: on realiza la confecció d’un graf que permet afirmar la teoria de Jakobson: CC MC CM MM. Els components són dos i cada un doble.
I segueixo amb una altra referència d’AE “És fonamental tenir clar que no n’hi ha prou amb que s’estableixi la dupla fonamental S₁-S₂ (que podria llegir-se com prendre l’altre per l’Altre), perquè per a poder prendre algú com a analista, cal considerar-lo com a Altre d’allò que és. S₁-S₂ no és suficient per a constituir la transferència…”
Aquest punt en casos de trastorns situa amb claredat la possibilitat o no d’anàlisi.
Una primera pregunta que es dedueix, si estaries d’acord en que sí que es poden realitzar intervencions? I la segona: Les representacions de J. Lacan en psicoanàlisi: models, esquemes, grafs, superfícies topològiques i nusos ens permeten transmetre aportacions noves a altres disciplines. Llavors, el paradigma que s’argumenta en “El origen del sujeto” possibilita que una psicoanálisis per venir pugui contribuïr a l’epistemologia de les ciències conjecturals?

Resposta de l’Alfredo Eidelsztein

Diversos problemes hi ha. Tornem-hi, tota teoria de bona factura, o sigui plantejada el millor possible: els seus axiomes, els seus conceptes, les lleis que articulen aquests axiomes amb els conceptes, als conceptes entre sí i les derivades que habilitin experiments, pràctiques. O teories totalment eclèctiques com les religions que barregen, com es diuen les religions que barregen cristianisme, religions africanes? Eclèctic, oi? Com és? A Bahía les religions són, com són? A Salvador de Bahía són aquesta barreja. Bé, ara no em surt la paraula; a alguns de nosaltres ens sortirà… Té el seu aspecte impossible. Produït per la teoria, no els fenòmens que no pot estudiar o no arriba a estudiar.
Per exemple, a la teoria de la relativitat d’Einstein no hi ha res que pugui ser més ràpid que 300.000 Km per segon, i l’efecte instantani que treballa la quàntica? Ah, no. La teoria de la relativitat d’Einstein no, no pot treballar amb això, és un límit impossible; per això cal treballar quàntica. I si dos germans bessons: un es queda a la terra i l’altre viatja en una nau que té una velocitat tan pròxima com la de la llum i envelleixen de manera diferent, com es pot explicar això amb la teoria de Newton? No, això no es pot. No, això necessita Einstein per a això… El que vull dir és: cada teoria amb el seu desenvolupament posa allò que cada teoria no pot explicar.
El llenguatge en lingüística. El llenguatge en lingüística requereix el concepte de sincronia que no és simultaneïtat. O sigui, que les llengües apareixen ¡pum! I ja hi són o no hi són. I, per què? ¿Per què necessita això? Perquè si un significant és la diferència amb tots els altres, com diu Ferdinand Saussure, per a que un significant existeixi han d’existir tots els altres. No en podria aparèixer un, el primer significant. ¡Oh! ve un ós, ¡Oh! allí hi ha una dona, ¡Oh! mengem alguna cosa. Perquè per a que n’aparegui un: compte que ve l’ós, un ós; ¡Oh! ¡quina por!. Per a que un crit signifiqui por, cal un altre crit que signifiqui, oh, que bonic que és això! que tinc ganes de cridar, un gol! No és el mateix, que ve un ós que em menjarà que un gol de Cristiano Ronaldo. No és el mateix però jo crido igualment. Me’n recordo que jo anava a l’estadi de futbol amb el meu pare quan era petit. El meu pare em duia a l’estadi de futbol i jo sempre estava distret, no m’interessava massa. Quan hi havia un gol m’espantava perquè tothom cridava al meu voltant, jo ni tan sols sabia on era la pilota. Així que no estava preparat. Amb la qual cosa per a mi “gol” de l’afició on jo estava, el meu pare que estava content perquè havíem fet un gol nosaltres, a mi m’espantava.
Amb la qual cosa els llenguatges no apareixen més que en forma sincrònica, que no és simultània. El primer de gener de l’any 900, malgrat lo qual, les llengües romàniques es diu que van començar cap al 900. quin dia? No, no.
Saussure produeix, crea el neologisme “sincronia” per a això. Compte que en grec “sin” vol dir “amb”, “cronos” temps. Sincronia no vol dir sense temps, vol dir amb temps. Però és un temps diferent, no és el de l’evolució. Amb la qual cosa, aplicar al llenguatge la teoria evolutiva és un problema. Perquè la lingüística moderna, l’estructural si més no, la de Chomsky sí; hi ha altres lingüístiques, n’hi ha moltes. En l’estructural, amb la que treballa Lacan, amb la que treballo jo i segurament molts de vostès, aquesta no admet evolució. En el sentit de madurar. Admet canvi. De fet el tall de la sessió implica un canvi en la relació que hi ha entre els termes. Amb la qual cosa l’evolució del llenguatge en teoria estructural del lenguaje: no, no; queda per fora.
Qualsevol psicòleg de nens, qualsevol logopeda, qualsevol psicoanalista de nens dirà: d’acord, d’acord, però el nen comença per un terme, després per un altre terme, després per un altre terme. I sí, d’acord, per quin? Aquest nen el teu, el teu nen, el que tens en el consultori, el teu fill, el teu nebot, aquest nen del parc, per quin terme comença? Mamà, meta, mama, llet, menjar. Si han observat nens saben que no, oi? Saben que no.
Per exemple, un dels meus fills per a la nostra tristesa ingènua de pares va començar dient la primera paraula: el nom d’una amigueta, veïna de l’edifici, com si fos Llúcia, la primera paraula que va dir és Llúcia. No, ni mare, ni pare, ni àvia, ni menjar, ni xumet. Va començar dient Llúcia. Entenen que ja és un terme ple de significat, oi? Justament per l’exemple que els estic donant. Perquè va significar no mare, no pare; ja hi havia germanets, cap dels germanets. Va engegar dient el nom de l’amigueta, Com pot ser? Amb la qual cosa ja és un terme que no entra en cap sistema evolutiu. I de fet ja implica que no és el primer terme, ja els ho dic perquè és aquest en lloc d’un altre. És el problema de la sincronia.
El segon problema amb l’evolució del llenguatge i les intervencions respecte al problema del llenguatge és que sincronia no simultaneïtat. Tornem-hi. Lacan ho diu, sincronia, no simultaneïtat.
Els psicoanalistes som tots evolucionistes perquè el freudisme és evolucionista. Oral, anal, fàl•lic, genital, auto eròtic… narcisisme, amor objetal. Tot, tot és així.
La psicoanàlisi és un procés maduratiu. I, de fet, la direcció d’una cura terapèutica, la direcció de la cura dels psicoanalistes, en general, és evolutiva. “No es queixi com un nen”, diuen els psicoanalistes i et venen ganes de dir, però si els nens no es queixen així. Per què diuen queixar-se com un nen? Molts nens no es queixen o es queixen d’una altra manera. És més comú que els adults es queixin com nens que els nens. És tota una mentalitat evolucionista, de maduració, desenvolupament. Hi ha societats desenvolupades, hi ha societats en vies de desenvolupament que és com se’n diu dels països pobres: “mira quins països pobres en vies de desenvolupament!” Passen els anys i molts no es desenvolupen. Tot és desenvolupament, tot és maduració. És una forma de pensar, això té la base en conceptes molt universals i molt poc presents. I es que tots considerem que el temps i l’espai són infinits. Cap allà el temps i… que hi ha un temps infinit cap enrere i hi ha un temps infinit cap endavant. I que l’espai és infinit en les tres dimensions. Tothom ho pensa. Si no ho ha estudiat, ho pensa. Exagero quan dic tothom, no conec a tothom, no conec tothom ni sé el que pensa tothom. És una forma de parlar d’una gran generalització d’aquest perjudici. Res no lo justifica. Totes les teories científiques que ja tenen 100 anys i estan totalment lliures de contradiccions severes com per proposar que cal acceptar-ne d’altres. Almenys encara, proposen que el temps, l’espai, la massa i l’energia van començar com les llengües, de sobte, puff! Això va començar. I, això què vol dir? que no hi havia res abans? No, sinó que allò que hi havia abans no compleix cap funció, no causa res. Aquesta és la teoria del Big-band en cosmologia moderna.
Un altre tema important per a la llengua i la seva evolució és la seva aparició, la seva existència sincrònica. No hi ha primer un terme i després un altre. En això s’enganyen molt els lacanians especialment perquè creuen que S₁ S₂, creuen que S₁ és primer i S₂ és segon. I Lacan no va posar primer, segon, de fet, si hi ha un bucle S₁ S₂ és perquè S₂ queda en posició d’antecedent de S₁. Ho entenen, oi?
Si és un cercle viciós. Si vostès diuen cercle viciós, quin és primer? ¿quin, segon? Cercle viciós. L’efecte funciona com a causa de l’efecte que funciona. Això és el cercle viciós. Lacan planteja S₁ S₂ espacialment com a cercle i temporalment com a futur anterior.
L’altre problema vinculat a aquest és l’ensenyament de la llengua. Siguem el més pedestres possible. Anem al carrer. De ciències socials els encanta el carrer, anem al carrer a veure com són les coses. No sé perquè les coses han de succeir al carrer? Molt sovint passen dins de casa. Però, al carrer, l’ensenyament del llenguatge es fa?
La pregunta és, el llenguatge s’ensenya? Els pares ensenyen a parlar als fills? Els pares ensenyen? Qui ensenya a parlar al nen? S’ensenya el llenguatge? És una pregunta interessant. Em va semblar interessant, almenys, per a després repensar els problemes amb el llenguatge. O sigui, no és evolutiu, no es comença per un terme, després un altre, després un altre. I d’altra banda, no hi ha en sentit estricte ensenyament de la llengua materna, de la llengua natural. Tercer, no hi ha perquè suposar que de cop no hi hagi el començament d’alguna cosa.
Hi ha nens, adults també que de cop manifesten problemes severs amb el llenguatge, n’hi ha evidentment. En aquests problemes un hom pot suposar l’existència d’un factor que escapa als del camp psicoanalític, perfectament: un càncer, un tumor, un problema hormonal, un problema genètic… un accident, un cop que algú va rebre al lòbul tal, frontal dret i queda amb dificultats per a… defectes metonímics, metafòrics (els estudis de Jakobson). Perfectament, no hi ha cap problema, hi ha malalties biològiques o casos que se suposa que podrien ser malalties d’origen biològic però que no es coneixen, així que encara no estan diagnosticades, ni identificades les seves fonts. Sí, n’hi podria haver.
Ara, com que es tracta del llenguatge, inexorablement hi ha un camp del llenguatge i de tot trastorn del llenguatge que habilita la intervenció, no la intervenció, la participació (de la manera que tu utilitzes intervenció no vull que es confongui), la participació clínica del psicoanalista amb la seva teoria. Almenys per a abreujar (perquè se m’està acabant el temps), almenys per a abreujar pel problema del sentit. O sigui, existeix un cas “x”, un cas, un nen de tres anys, de cinc anys, un avi de vuitanta, no hi fa res. Un cas “x” amb un problema de llenguatge “i”, ni tan sols plantegem-nos quin, fins i tot no parla o no respon a la paraula. O sigui, un hom el crida, li parla… i la persona, el nen, el vell, la persona madura: ni canvia la mirada, ni gira el cap. No res. Com es deia quan jo era petit: és com parlar-li a la paret. I de fet molts d’aquests nens miren a la paret. Perfectament, llavors evidentment és un problema biològic, sí pot ser.
El psicoanalista quina participació té? Que com que es tracta del llenguatge i el llenguatge té totes aquestes propietats, de les quals hem anat parlant abans, implica una dimensió que sempre, inexorablement escapa a la biologia, que és el sentit. Com que els psicoanalistes treballen gaudi que és del cos real, llavors plantegen el sense sentit com l’origen i final de la pràctica analítica. Ho entenen, perquè, oi? Perquè la biologia no té cap sentit.
La meva impressió és que allí justament en comptes de la dimensió de la cura psicoanalítica, allò que es produeix és la sortida de l’analista. Perquè els analistes treballem allí on hi ha sentit; que sempre és un problema el sentit. En quin sentit m’ho dius? I ja comencem, oi?, en quin sentit m’ho dius? I un ja sap que… això va d’un, altre i altre i altre i altre. Amb la qual cosa sí que hi ha lloc per a les intervencions de l’analista amb el nen, l’adolescent, la persona madura o l’ancià, el geronte com li vulguin dir, el vell. Sí que hi ha lloc amb el seu entorn perquè hi ha “immixtió” de Alteritat. No hi ha cap límit per a que la intervenció terapèutica sigui a través de la mare, del pare, de la institució, de la mainadera. I efectivament treballar un camp que inexorablement es produeix que és el camp del sentit.
Amb la qual cosa, bé i allò altre ja ho hem dit, ho ha plantejat bé l’Alejandra i a més crec que la Karla també, és la qüestió de la “immixtió” d’Alteritat. Amb biologia és individu, és el cervell d’algú, el sistema genètic d’algú, l’hormonal d’algú; per més que la mare ho hagi tingut també i sigui per herència genètica. Aquest camp del sentit que sempre el problema del lenguaje el porta, sempre, axiomàticament implica “immixtió” d’Alteritat. I si hi ha “immixtió” d’Alteritat ja tenim un camp de treball.
Intervenció del psicoanalista com interpretació que produeixi un acte i tot això caldrà veure quin tipus de cas és. Perquè podria ser un cas on fos un problema de la índole de la holofrase, on ja no. O un problema d’una limitació que imposa el sistema biològic en la seva dimensió que sigui, que també imposa algun tipus de límit. Però el fet que hi hagi algún tipus de límit a la “immixtió” d’Alteritat o al sentit del llenguatge, no significa que se’l pugui eradicar. És impossible eradicar aquestes dues dimensions. Amb la qual cosa l’analista té un lloc sempre. Quant? Depèn de cada cas.

– Entesos, moltes gràcies, Alfredo, moltes gràcies.